20 anys de la VAKES!
Com de ràpid han passat els anys! Ha sigut com un sospir… Però quins vint anys més prodigiosos! Aquest any 2017 la nostra penya, el nostre cadafal, celebra el seu vinté aniversari.
La penya cadafalera VAKES TRIC BOUS va sorgir de la unió de dues penyes per allà el 1997. Aquestes eren la Ja Estem Bé i la Vim Vom Va, o la Vim Vom Va i la Ja Estem Bé, que havien fet cadafal tres anys per separat. Després d’una àrdua, intensa i llarga reunió decidírem ajuntar-nos creant la “Vakes”, terme amb el qual ens coneixen popularment. Que per què aquest nom? Fent memòria, hi ha dues o tres versions. Tant fa! Ens agradà i l’escollírem. Aleshores érem 23 cadafalers, però als anys posteriors alguns del membres decidiren deixar la penya, i durant el segle XXI passàrem a ser els catorze que som en l’actualitat. Catorze que han anat casant-se i tenint xiquetes i, entre dones, xiquets, ja en som 47… i la que ve de camí!
Quant que han aguantat les dones! Que si reunió, que si sopar, que si a muntar caseta, que si a sopar a la caseta, que si a carregar el cadafal, que si a muntar-lo, que si a buscar açò, que si a comprar allò, que si esmorzar, que si toca escala, que si toca caseta, que si a desmuntar, que a guardar els banquets… “I ara la fusta?” “També, ai!” I per acabar, dinar de desmuntà. I és que també els agraden el bous i la festa!
I els xiquets i les xiquetes! Que si compra’m una capa, que ara vull banderilles, que ell té “cuernos” i jo no, que ara coets, que ara vull esprai, que “Quanta gent cap a la plaça?”, “Tinc pipi!”, que vull un vestit de “rociera”, “I la flor?”, “Vull les sabates de tacó!”, “Puc anar a la caseta de …?”, “Me n’abaixe a la plaça amb… I és que també els agraden els bous… i la festa!
Com moltes penyes, hem nascut, crescut i aplegat a la maduresa. Records, retalls en la memòria, que vénen 
com a flaixos fugaços d’aquells primers anys. Érem jovenets, amb ganes de ser grans, de ser els millors, però amb els nostres límits. Com a novells que érem, preguntant a uns i a altres cadafalers més veterans i a Coloma pel muntatge del cadafal. Encara recordem el primer dia que ens miràvem i déiem “I ara què fem? Per on comencem?”, i aquell que volia donar-li lliçons al tio Coloma: “Ah, sí? Pues ara ho desmunteu tot!”. Cadascuna de les peces de fusta al seu lloc: nugar els pins, col·locar el frontis, alçar els pins, clavar les peces de càrrega, situar les anguileres, clavar els pinets, les esquadres, els taulons…, i si no estava ben erigit, a desmuntar i a tornar a muntar correctament. “Però si vaig a línia del que havíeu marcat a l’angle?”, “Ai! si el del costat no ha fet cas…!”, “Qui anava hui a per la ferramenta?”, “Si estic al mateix lloc de l’any passat, com que he de tallar els pins?”, “No havíem quedat a les…?” A més a més, la feina que ens portava organitzar-nos a la caseta, els abonaments, els dinars, la festa, les corregudes de jònecs…, i així anà passant el temps. I mentrestant, a poc a poc, any rere any, anàvem conformant aquella menuda família que s’ha convertit en aquesta gran d’avui en dia. 47 i la que ve! Ai mare!
Hem crescut i, com en totes les penyes, és imprescindible una bona organització. Bé, en la nostra, tot el contrari. Però dins d’aquesta aparent desorganització, el caos sempre ha estat ordenat, i tots el membres han recolzat la feina per portar endavant el Cadafal, perquè cadascú tenia i té una tasca i la fa. “Si no et pareix bé, l’any que ve ho fas tu!” És la nostra idiosincràsia, que ens representa, forma part del nostre comportament, de la nostra conducta, del nostre estil i de la nostra personalitat… Som així!
Què faríem sense els nostres dos mestres d’obra per al muntatge? Juanra i Paco (Chafreta), o Paco i Juanra. Mira que van sempre renegant! I què seria de la caseta sense els nostres “casers”: Justo i Juanito, que si els llums ací, la nevera allà, que si posem palets al terra, “Això no m’ho toqueu!”. I el nostre cuiner i ànima de la penya? José Borràs, Parrusseta. “Parrusseta, l’amo de la caseta!” Sense ell, res que portar a la boca, ni beguda per saciar les suors de la feina. I els nostres comercials, caps de logística i d’organització del plànol, Tino i Kiko: “Puja a estos”, “Abaixa als altres”, “No pot ser al costat d’aquells?” I el nostre forner Almerich! Què serien dels berenars de les vesprades de corregudes sense ell? I això que els dels altres cadafals diuen: “No és molt car de forn?” I nosaltres diem: “Tot per l’abonat!” I se’n van repensant-s’ho i amb un berenar de forn a la mà… Molt a dir del nostre tresorer, Roberto, pilar important en la penya! Com tots! “Coneixement amb les despeses!” Què no hauríem fet en més d’una ocasió al cadafal sense ell? I el nostre president, Sabater. Amb la seua oratòria seriosa i pragmàtica. I l’organitzador del dinar de la muntà de caseta i comissionat que ens informa puntualment de tot, Juanra, o anteriorment, Kiko o Sabater. El secretari, Ernesto, que pren nota dels fets i de les coses a mantenir o millorar. El relacions públiques, mestre de festes, pintura i decoració de la caseta, música… Marcos Castell, Xowi. I Marcos Beltrán, Willy i José Bueno, Perero, uns anys les camises, altres, les disfresses, o la carrossa… Hi ha tant a fer! Uns torejaren el becerret, altres intentaren posar-li banderilles, amb més o menys encert, altres intentaren donar-li algun passe i s’enredraven amb el capot, i altres s’ho veien des de la barrera. I, en general, tots participàvem i participem en el muntatge i l’organització. Així com també en la disposició i preparació d’esdeveniments a la caseta per als abonats i per als membres de la penya com: sopars, reunions, festes, etc. Tot un engranatge que ha estat funcionant fins l’actualitat com un rellotge suís.
I per fi hem madurat. Amb una nova organització i reglamentació que a molts els agradaria tenir. On tots sabem què hem de fer i com fer-ho, i sense perdre la nostra forma de ser, la nostra idiosincràsia que tant ens caracteritza. No obstant això, a la penya, els amics, també acordem i discutim. Molt. Massa. O el que cal! Com en qualsevol grup humà. I això ens fa més humils i més forts. I això és el que hem de mantenir: L’amistat i les ganes de passar-ho bé, molt bé, junts, per damunt de tot.
Molts són el abonats que han passat pel nostre cadafal en vint anys. Que han sigut abonats i ara formen la seua pròpia penya. Perquè dels cadafals actuals, alguns han passat pels nostres banquets i han berenat de forn, sopat i begut (molt) a la caseta. Eixa caseta que un any, el nostre relacions públiques i pintor decidí pintar per fer-la cridanera i ara tots coneixen. “La roja de motes blanques? Sí, eixa.” Per a nosaltres, tots formen part de la nostra família i, sobretot, aquells que any rere any segueixen amb nosaltres. I des d’ací, recordar i agrair a totes aquestes persones la seua confiança en nosaltres, perquè entre tots hem fet cadafal i seguirem fent-lo durant molts anys.
Molt hem viscut en aquests vint anys, i no sabem el que ens depararà el futur, però pot ser que siguen 20 anys més. Així, la VAKES TRIC BOUS formarà part de la història de la Setmana de Bous d’Algemesí.
CADAFAL VAKES TRIC BOUS